Dialectes de la llengua catalana


Una LLENGUA és un sistema de signes lingüístics que serveix per a comunicar-se. Entre si, les llengües presenten diferències que impossibiliten la comunicació entre els seus parlants.
Un DIALECTE és una varietat geogràfica d'una llengua, és a dir, la modalitat que pren la llengua en un territori determinat. Entre si, els dialectes presenten diferències que no dificulten la comunicació entre els seus parlants.

En aquest enllaç podreu trobar una comparativa entre els dos grans blocs dialectals de la nostra llengua; el català oriental i l'occidental

Quim Monzó

Quim Monzó (Barcelona, 1952). Narrador, articulista i traductor, és una de les figures més rellevants i representatives de la literatura catalana contemporània. Treballa com a grafista i com a corresponsal de premsa i l'any 1976 publica la seva primera novel·la, L'udol del griso al caire de les clavegueres (Premi Prudenci Bertrana). Aviat destaca en el terreny de la narrativa breu amb obres com Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L'illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993) o Guadalajara (1996). Aquests cinc llibres són revisats i aplegats a Vuitanta-sis contes (1999), obra que li val el Premi Nacional de Literatura i la Lletra d'Or, l'any 2000. Autor, també, de les novel·les Benzina (1983) i La magnitud de la tragèdia (1989), Quim Monzó té una trajectòria especialment extensa com a articulista. Les obres El dia del senyor (1984), Zzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1994), Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998), Tot és mentida (2000), El tema del tema (2003) i Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010) són una mostra de la mirada lúcida de l'autor. Ha traduït autors com Truman Capote, Roald Dahl, Ernest Hemingway, Arthur Miller, J.D. Sallinger o Mary Shelley, entre d'altres, i les seves obres s'han traduït a més d'una vintena d'idiomes. L'any 2007 va fer el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt. És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.




Comentaris a la seua obra:

"Quim Monzó ja fa més de trenta anys que va construint sense pressa i amb rigor una obra literària d'una solidesa perdurable. Va començar a escriure enmig d'una societat literària amb tendències gregàries, però ell ha anat sempre a la seva. I ha acabat modificant el panorama. Evidentment, mai no falten els exquisits que -gairebé sense llegir-lo- el tenen per un escriptor menor. Volen calories intel·lectuals greixades, sociologia, psicologia i celles corrugades que els facin sentir savis. Quan justament entre les virtuts més destacables de l'escriptura de Quim Monzó hi ha una generositat que no estalvia al lector ni un gram de plaer ni de saber. En la seva literatura sempre hi ha més reflexió, més densitat moral, més intenció crítica i més capacitat de transformar el lector que no sembla a simple vista. Rere l'humor i la imaginació diàfana de Monzó hi ha una pulsió tràgica i rere l'aparent transparència de la seva escriptura s'amaga un treball minuciós de matisos, d'ombres i d'efectes calculats. Si hi afegim l'exigència amb què valora, descarta i treballa les frases, els arguments i els més mínims detalls començarem a apropar-nos a la mesura del seu talent. [...]
(Manel Ollé: Retrats. Quim Monzó. Barcelona: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, 2008, p. 12-15)

Continguts examen dia 3 de novembre

Per a l'examen cal estudiar:

A) Comprensió del text: tema, estructura, resum i tipologia. Cal argumentar bé les respostes.

B) Anàlisi lingüística del text: fonètica (vocalisme i els fonemes alveolars fricatius). Conceptes que hem vist de socilolingüística. Es pot preguntar com a teoria o aplicat a un text.

C) Expressió i reflexió crítica: Els tres primers temes de literatura i elaboració d'un text de collita pròpia que ha de ser adequat, coherent i ben cohesionat.

Recorda que les faltes d'ortografia descompen

Videos de Mercè Rodoreda

"Escriure" Mercè Rodoreda

http://youtu.be/H40PIwf3GRY

Vida i obra:

http://www.youtube.com/watch?v=dEd5VkjLqFQ&feature=related

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és la novel·lista més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes. Comença a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni decebedor i, més tard, quatre novel·les d'un cop, que després rebutja, tret d'Aloma (1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la guerra civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora. Va ser membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Enric valor

Enric Valor (Castalla, l'Alcoià, 1911 - València, 2000). Gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista. Recopila trenta-sis rondalles de la tradició oral valenciana i les transforma en literatura escrita en equilibri entre la normativa i la recerca dialectal, fixant expressions. Com a lexicògraf es guanya un lloc de privilegi entre els fabristes més respectats i té un paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb obres com Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) i La flexió verbal (1983), entre d'altres. De l'obra narrativa cal situar al capdamunt el "Cicle de Cassana", integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991). Rep el Premi de les Lletres Valencianes (1985), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993) entre d'altres; i és investit Doctor Honoris Causa per les Universitats de València, de les Illes Balears, Politècnica de València, de Castelló i d'Alacant. Va ser soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

En aquest enllaç podeu veure un reportatge sobre l'autor:

http://www.youtube.com/watch?v=J1P5hPXs_Lo

Literatura catalana de postguerra

Per contextualitzar quin és el panorama de la literatura catalana durant la dictadura de Franco, us recomane que visualitzeu aquestes diapositives. Complementen a la perfecció tot el que estem dient a classe els darrers dies.

http://www.slideshare.net/lrius1/postguerra-246040?from=ss_embed

Endavant!!

Benvinguts!!

Comencem el curs 2011/2012. Amb aquestes línies vull donar la benvinguda als meus alumnes de 2n de batxillerat A. Espere que aquest blog us servisca d'ajuda i complemente tot el material que al llarg del curs s'impartirà a classe. Us recorde que també dispose de correu electrònic on podeu adreçar-me qualsevol dubte sobre la matèria o sobre les PAU (Proves d'Accés a la Universitat 2012). De moment, fins que no ens diguen el contrari, el model d'examen no canvia.



Molta sort!!

Proves d'accés a la Universitat. Juny de 2011

Estimat alumnat,




Us passe l'enllaç on podeu veure el solucionari de les PAU de juny de 2011. Com heu pogut comprovar ha estat un examen una miqueta estrany perquè no ha eixit cap dels autors esperats, encara que jo vaig insistir que calia estudiar tots els temes de literatura... Els dos models han estat textos narratius amb descripcions i diàlegs. La part fonètica i d'anàlisi sintàctica no ha estat massa complicada, supose que esteu d'acord, no?


A veure si hi ha sort!


Un nou atac contra la nostra llengua

Us reproduisc un manifest que ha elaborat l'assocoació "Un entre tants" de la qual forme part, integrada per professionals de l'educació:


L'associació "Un entre tants" volem mostrar el nostre malestar i la més profunda tristor per les declaracions del Conseller d'Educació valencià en les quals presenta la proposta d'un sistema educatiu on es vehiculen les matèries en espanyol, anglés i valencià en una proporció del 33% perquè, segons diu "És el model que hem defensat aquests anys, el model que vam proposar durant la campanya electoral i el model que, majoritàriament, entenem que ha estat refrendat per l'electoral valencià".MALESTAR, perquè els docents tenim molt a dir sobre què cal als nostres instituts i escoles públiques, tan mancades de recursos bàsics; recursos econòmics i ara, fins i tot, recursos humans, ja que l'augment de la ràtio a 35 alumnes en primer d'ESO ja és un fet consumat per al curs que ve. De portes dels instituts cap a dins, és clar, que això, pel que sembla, no es declara públicament perquè no devia anar al programa que han "refrendat" tants valencians.PROFUNDA TRISTOR, perquè els professors i professores estem veient que l'únic sistema que funcionauna mica millor pel que fa als resultats és el de la immersió lingüística en valencià i que malgrat això, la nostra malmesa escola es troba a la cua de les cues en resultats. Estem tristos quan, en eixir de les quatre parets de l'aula, el valencià s'esfuma, desapareix: assistim en tribuna d'honor a la desaparició de la nostra llengua i cultura en determinats territoris i, en altres, podem observar com l'autoodi encara no ha desaparegut sinó que encara es manté ben fort en 30 anys d'escola en valencià.Quina és la solució? Alguns agents cívics n'han apuntat d'assenyades. Nosaltres les recolzem i aprofitem per obrir-ne el debat, la reflexió, la crítica i, si cal, l'autocrítica. Però mentre la política siga la de convertir els centres en "guarderies" d'adolescents en grups de 35 a 45, mantenir (o, com a molt, maquillar), any rere any, els mateixos currículums obsolets i deixar que algunes escoles i instituts públics esdevinguen centres assistencials on s'ensenye lectoescriptura (o a asseure's correctament, o les normes bàsiques d'higiene personal o a parlar i no cridar, etc.) fins als 16 anys, mentre les administracions tanquen els ulls i es giren d'esquena, pensem que no ens podrem considerar UNA SOCIETAT CIVILITZADA en termes educatius.Ens fem ressò, per tant, d'aquesta nefasta notícia, en mostrem el nostre ferm rebuig a aquesta manera de fer (o de desfer) i fem públic, una vegada més, el nostre compromís amb la plena normalització del català al País Valencià i amb la lluita diària de treballar per una escola valenciana i de qualitat, que cohesione la societat de manera democràtica sense menystenir els drets fonamentals de cap ciutadà.

Ara més que mai, endavant!

Molta sort!!

Aquesta setmana hem acabat les classes i ja teniu les notes. La majoria de vosaltres heu obtés uns magnífics resultats, fruit del treball constant que heu fet al llarg de tot el curs. Ara toca preparar-se bé el selectiu i acudir-hi amb molt d'optimisme i confiança. Estic convençut que les coses aniran molt bé i podreu optar per la carrera que més desitgeu.


Per la meua part, dir-vos que ha estat un plaer poder compartir hores i hores de docència amb vosaltres. Com tots els anys, he aprés moltíssim.


Que us vaja molt bé!


Una abraçada ben forta.


Jesús Monzó

Tots els temes de literatura

Ja teniu a la vostra disposició tots els temes de literatura que poden eixir en les Proves d'Accés a la Universitat (PAU). Els darrers temes els treballarem a classe. Recordeu que teniu un límit d'extensió determinada però aquests temes es poden modificar, ampliar i millorar. Endavant i molta sort de cara a la recta final!



Joan Fuster


Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l'assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural. Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).


més informació:




Videos amb més informació sobre aquest gran intel·lectual valencià:


http://www.youtube.com/watch?v=PJQMLADhrj4&feature=fvst


http://www.youtube.com/watch?v=VufIYMN0T0s


Manuel de Pedrolo


Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, 1918 - Barcelona 1990). Novel·lista, dramaturg, poeta i traductor. És un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània. Conrea tots els gèneres literaris i col·laborar amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes de l'època. La seva producció creativa sobrepassa el centenar d'obres, sobretot, en prosa, amb novel·les com Cendra per Martina i Totes les bèsties de càrrega i amb el cicle novel·lístic Temps Obert. La novel·la Mecanoscrit del segon origen és una de les més llegides durant la dècada dels setanta. La censura de la Dictadura franquista condiciona part de la seva trajectòria. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres. Autor polifacètic per excel·lència, tradueix obres d'autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, i dirigeix la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla. Obté diversos premis literaris i és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1979. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant el període del 1984 al 1989 convoca el premi literari Mecanoscrit adreçat a escriptors joves.

més informació:

Nous temes de literatura

Ja podeu descarregar-se els temes de literatura de l'1 al 13 . Recordeu que per al pròxim examen, aniran aquests temes. Per a l'últim, els haureu d'estudiar tots.


Miquel Martí i Pol


Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003). És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. També escriu prosa i fa traduccions. Als catorze anys comença a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que ha de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple. La seva poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat. En són un exemple els poemaris Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974), i Quadern de vacances (1976). El reconeixement públic li arriba amb la publicació dels reculls L'arrel i l'escorça (1975), El llarg viatge (1976) i Amb vidres a la sang (1977) i, sobretot, també, amb Estimada Marta (1978). Intèrprets com Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Maria Cinta o Maria del Mar Bonet han musicat els seus poemes. La seva poesia ha estat traduïda a més de 15 llengües. La seva trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda, entre d'altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona tant de traducció com de poesia, la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999). Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Temes de literatura

Ja us he penjat els temes de literatura que hem donat fins el moment, és a dir, de l'1 al 9. Recordeu que els podeu ampliar amb tota la informació complementària que us aporte mitjançant aquest blog o també amb dades que pugueu extraure de la xarxa (sempre de pàgines fiables...).
Ací teniu l'enllaç:

Canvi de correu electrònic



Us informe que a partir d'ara podreu contactar amb mi a través d'aquest nou correu elctrònic.
El que tenia abans m'ha donat certs problemes.

L'assaig

1. Caracterització
L'assaig és un gènere literari en prosa, de caràcter no ficcional, que es val del relat per tal d'explicar el pensament del seu autor en els diversos aspectes del coneixement (filosofia, religió, art...). La voluntat estètica forma part del discurs assagístic, però la finalitat prioritària del missatge és la de comunicar idees amb una clara explicitació autorial.El textos assagístic es diferencien dels textos científics per la seva finalitat, malgrat la similitud formal en alguns aspectes. L'estudi acadèmic, la tesi, el tractat o la monografia científica pertanyen a la tipologia de textos explicatius, tret que comparteixen amb algunes obres didàctiques, però aquells incorporen al text les fonts d'informació en què es basen (bibliografia) i segueixen el procediment científic: plantejament d'una hipòtesi inicial, verificació empírica i conclusions.

A causa d’aquesta diversitat, el contingut també és divers, i això permet fer-ne una agrupació temàtica:
a. Assaigs literaris, que tracten temes diversos i que combinen el contingut amb un llenguatge eminentment literari.
b. Assaigs científics, que pretenen la divulgació d'un aspecte cientificotècnic amb diferents nivells d'aprofundiment, d'acord amb el públic a què es destinen.
c. Assaigs divulgatius, que solen tractar de temes diversos, generalment d'actualitat, amb un llenguatge planer.
d. Assaigs polítics, que exposen idearis polítics i, a vegades, fan la crítica d'altres idearis o actuacions polítiques.

Malgrat tota aquesta diversitat, els textos assagístics tenen unes característiques comunes:
a. Existeix una voluntat de creació literària.
b. L'estructura està centrada en l'exposició i l'argumentació.
c. Hi ha una intenció d'aprofundir en el coneixement de l'home.
d. Analitza lliurement els temes, sovint críticamente. No pretén ser exhaustiu ni excessivament especialitzat.
f. Sovint té intenció moralitzadora.
g. Té una longitud que varia entre la de l'article i la del llibre.
h. Pot adoptar formes diverses: diàleg, article d'opinió, dissertació...
2. Tipologies textutals dels textos assagístics

Els textos assagístics presenten dos tipus de tipologia textual: l'argumentació i l'exposició.
a) El text argumentatiu: Pretén convèncer i modificar el punt de vista del destinatari. S'articula de manera ordenada al voltant de la defensa d'una o diverses idees raonades.Serveix per a exposar opinions, contrastar-les, rebatre-les, persuadir i convèncer. La finalitat predominant és conativa.Utilitza frases llargues, oracions coordinades adversatives, subordinades causals, consecutives i finals, verbs de pensament i de llengua, referències i comentaris d'altres textos, etc.
La seva estructura acostuma a ser:
1. Introducció: Explicitació del punt de vista o de l'opinió que es vol defensar amb la intenció de convèncer el destinatari. Comprovació d'aquesta afirmació, si escau, introduïda pels marcadors textuals: efectivament, en efecte...
2. Desenvolupament: Presentació ordenada dels arguments, introduïts pels connectors o marcadors textuals corresponents: en primer lloc, en segon lloc, primerament, després...
3. Conclusió: Síntesi dels aspectes tractats i comprovació de l'opinió o de la hipòtesi enunciada en la introducció. La conclusió inclourà els connectors: doncs, per tant, per consegüent, o similars.
b)Text expositiu: Proporciona informació sobre un tema del qual es pressuposa que el destinatari ja té un cert coneixement amb l'objectiu d'ampliar-lo i, si s'escau, de modificar-lo. És per això que, de vegades, el text expositiu es combina amb el text argumentatiu.
Segons el mitjà per al qual ha estat elaborat pot presentar diferent grau de rigor i objectivitat. La informació se selecciona en funció del punt de vista des del qual es tracta el tema. La progressió d'aquesta informació, els aspectes tipogràfics i l'estructura tenen una importància especial com a mecanismes de coherència i de cohesió del text.
El punt de vista adoptat per al tractament del tema depèn del grau de coneixements que té el destinatari, la seva edat, el nivell d'estudis, etc. i, segons aquests elements se selecciona el nivell de llenguatge (estàndard, culte, col·loquial) i s’il·lustra el text amb els exemples o els aclariments que es consideren oportuns.
La progressió de la informació va lligada als paràgrafs del text. Cada paràgraf és una unitat temàtica que funciona com a tema, informació ja coneguda, i que s'amplia amb la informació nova o rema, Els paràgrafs es relacionen entre si per mitjà dels connectors, que estructuren la informació i en facilita la lectura i/o la comprensió.
Els aspectes tipogràfics són importants per a diferenciar la informació principal i les secundàries, els exemples, les ampliacions, les paraules que es volen ressaltar,etc. És per això que els títols i subtítols, el tipus de lletra i altres elements supralingüístics faciliten la comprensió del missatge escrit.
L'estructura del text expositiu acostuma a ser la següent:
1. Introducció: explicitació de l'objectiu i presentació del tema.
2. Desenvolupament: informació distribuïda en paràgrafs amb una organització lògica i jeràrquica de les idees, ús de gràfics, esquemes i exemples, etc.
3. Conclusió: síntesi de la informació donada i suggeriment, si s'escau, de nous aspectes.



3. Gèneres assagístics

· Article: Text de poca extensió sobre un tema determinat, que es caracteritza pel fet que s'insereix en llocs (diaris, periòdics, revistes,etc.)als quals el públic té fàcil accés.
· Dietari: Forma de diari personal que explica, dia a dia, els fets personals més importants, les opinions sobre temes diversos, observacions i reflexions
Discurs: Exposició del seu pensament que algú fa al públic amb un fi persuasiu.· Epístola: Assaig que segueix l'estructura d'una carta.
· Estudi i tractat: Són textos d'una certa extensió, més breu en el primer cas, que sistematitzen un determinat saber o matèria i que estan més a prop del llenguatge científic que de l'assagístic.
· Manifest: Document en què una persona, un grup o una entitat fa públiques les seves intencions. Són famosos els manifestos romàntics o avantguardistes.
· Opuscle o fullet: Ambdós són d'una extensió més petita que un llibre. Els dos termes són sinònims, però se sol atribuir al primer una dignitat ideològica que el segon no té. Pamflet: És un fullet o un full de propaganda política o ideològica.

Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català. Publica les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions, Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Litizia i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d'Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Més sobre Vicent Andrés Estellés

He extret un fragment d'una entrevista que se li va fer a l'autor...

"He tingut des de sempre la voluntat d'arribar a tothom: al conductor del tramvia, al treballador de la cantonada, a la dona del supermercat. Vull arribar a tothom; pense que és el que cal. Potser serà molt efímer el que faig, però jo sempre m'he proposat això i he cregut en les coses que feia. Encara que siga retòrica o puga estar mal mirat, tinc una idea que predomina en mi secretament: em sent valencià, i valencià de poble."

(Xavier Febrés, "Mural del País Valencià", Serra d'Or, febrer, 1980)



Us passe també un enllaç a un video elaborat per alumnes sobre l'autor, molt interessant

http://www.youtube.com/watch?v=khPR7l2VHnk

Vicent Andrés Estellés


Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot, població de la qual sempre va conservar un bon record, així com de la família i dels seus amics. A l'edat d'un any, el seu avi va ser assassinat d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa. La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l'empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança. El 1942 va publicar el seu primer article al diari Jornada i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a Las Provincias publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l'any 1978, que va ser arbitràriament substituït. Ja instal·lat a València, escriu poemes en català perquè, en paraules de Joan Fuster: «Estellés escriu des del poble». Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina. Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966). Poeta extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix havia anomenat «els manuscrits de Burjassot», de difícil datació a causa d'aquest continuat procés de reelaboració. Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians. Vicent Andrés Estellés recorda aquelles situacions a Horacianes: aquest any miserable, m.cm.lxiii. d. de c., serà molt recordat i molt amargament. vicent ventura, desterrat a munic o parís; joan fuster, a sueca; —diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi—; sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat; jo escric i espere a burjassot, mentre pels carrers de valència la gent, obscena, crida i crema un llibre. Aquesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds i els interessos relacionats amb la subsistència econòmica va durar fins l'any 1971, que és quan decideix publicar els seus versos. Treu a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d'exilis, Primera audició i L'inventari clement. L'any 1972, l'editorial Tres i Quatre va començar a publicar l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or. Més endavant va germinar en Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s'indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l'evolució poètica, fins aleshores marcada pel sofriment i les tenebres, li donarà una nova dimensió. Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià –del qual va començar a publicar fragments a partir del 1978–, es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l'alegria d'un futur que s'endevinava joiós. Va conrear altres gèneres literaris, però tant les obres narratives com les teatrals han tingut poca difusió. L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978). També va escriure guions de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs a Barcelona i va quedar finalista. Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic Quadern de Bonaire (1985), El tractat de les maduixes (1985) i La parra boja (1988). En prosa té publicada una novel·la breu, El coixinet (1987). En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Altres reconeixements li arriben el 1975 amb la Lletra d'Or, i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a Las Provincias, i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Alhora que rebia els màxims guardons literaris de l'àmbit lingüístic català, es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradíssa del franquisme. A més de la destitució de la feina de periodista, va ser objecte d'amenaces per telèfon i d'altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot. Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres. O, com diuen els assagistes Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador, estudiosos de l'obra del poeta: «...moltes vegades, en alguns dels seus poemes més suggerents –Coral romput, A mi acorda un dictat, Cant temporal i molts d'altres–, es converteix en una narració subjectiva i dislocada, en una confessió íntima que assoleix –'un entre tants'– característiques universals. 'Poeta de realitats', com ha dit també Joan Fuster, realitza tot un món en la seua poesia: l'horror de la guerra, la mort concreta i palpable de la seua infantesa i joventut, la fam, la degradació col·lectiva de tot un poble, les persecucions, la ràbia, la impotència, l'alienació, la incomunicació, però també l'esperança, la lluita gairebé constant, els moments fràgils d'alegria. Tot açò i més és la poesia d'Estellés. [...] És la poesia militant –'que em facen les paraules servei concret de pedres'– d'un home que riu i plora amb el poble, que igual recita uns poemes en una associació de veïns que rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes o viu solidari la causa dels explotats." (Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, València, Quaderns Tres i Quatre, 1981) El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cançó i s'hi va relacionar íntimament. L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més diversos llocs dels Països Catalans. Poemes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís Miquel, Celdoni Fonoll, Santi Arisa, Miquel Gil, Paco Muñoz, Carles Barranco, Xambó, Josep Blay, entre d'altres. El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d'Estiu a Prada i els Premis d'Octubre li van retre homenatge. En aquest darrer certamen, el poema Assumiràs la veu d'un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors. Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). Moltes poblacions del País Valencià han posat el nom del poeta a un dels seus carrers. Vicent Andrés Estellés va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Fonètica sintàctica

Com ja hem comentat a classe, en el segon apartat de l'examen de les PAU pot aparèixer una pregunta sobre fonètica sintàctica (obertura o tancament de les vocals e, o), processos d'elisió vocàlica, reducció, sinalefes, sonoritzacions de consonants, etc.
Ací us passe un xicotet resum:


FONÈTICA SINTÀCTICA DE LES VOCALS


ELISIÓ: Tendència a la desaparició de vocals àtones. Més sovint en la variante oriental del nostre idioma. L’elisió implica enllaç de mots continguts.

Exemple: mà (e)squerra


REDUCCIÓ: És el tipus d’elisió que es produeix quan les dues vocals són iguals. Suposa una reducción del nombre de síl·labes.

Exemple: deixe (e)l poble

SINALEFA: S’anomena també diftong sintàctic perquè en entrar en contacte les dues vocals, si una d’aquestes és la i/u àtona, farà diftong amb l’altra.

Exemple: el que us dic



FENÒMENS CONSONÀNTICS DE CONTACTE

a-Oclusives (p, t, k // b, d, g)

El tret distintiu és sonoritat/ no sonoritat en la posició inicial de oclusives bilabials bala/pala.
En posició final el tret sonoritat/no sonoritat es perd i tant p com b es pronuncien sordes: arrap=àrab
El mateix ocorre amb d/t i g/k.
En posició final de síl·laba interior de paraula o en contacte amb una altra paraula començada per consonant, les oclusives es pronuncien sordes o sonores segons si la consonant que segueix és sonora o no.
En contacte amb una altra paraula començada amb vocal les oclusives se solen pronunciar sordes.

b- Fricatives i africades:

-en posició final de paraula, només pot aparéixer la sorda: tuf, gas, peix, goig.
+ consonant: es pronuncien sordes o sonores segons si la consonant que seguix és sonora o no:
Tuf pudent
Gas butà
Peix net.

+ vocal: es pronuncien sonores
Gas obert
Tuf enorme
Peix o carn
Raig X