El valencià, més que una llengua...

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993). Poeta i periodista. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, és també recordat com el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle XV fins a l'actualitat, és a dir, des de l´època d'Ausiàs March i Roís de Corella. Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l'Obra Completa, Les pedres de l'àmfora, que va rebre els premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Entrevista

— Al costat del tema de la mort, als teus versos es troba sovint el de l'amor. Què significa per a tu?

— Joan Fuster em va dir una vegada que jo no feia poesia amorosa, sinó una catastròfica mena de poesia eròtica. A mi em va divertir, allò. Hi ha, de vegades, un cert enamorament de la persona i em complasc en temes eròtics. He viscut també bastant intensament el temps de la postguerra (piu de ferro, mai no ho he estat) i he procurat contar-ho. Simplement. Al fil dels fets o dels records. Entenc l'amor com un cataclisme, com una vida que es desfà damunt d'un cos. De vegades he pensat que efectivament la meua vida es destrossava en fer l'amor.

—Què ha significat, per a tu, el Premi d'Honor?

—Recorde el dia que em varen donar el Premi. Hi hagué una cosa acollonant per a mi: em varen fer seure a la presidència i llavors restava allí, davant meu, la meua dona; recorde, no sé com dir-ho, una única llàgrima, que queia inacabablement, perquè ella sabia, com cap altra persona, el que hem patit, el que hem cregut, el que creiem, el que esperem, per què lluitem i lluitarem encara!