Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003), poeta, escriptor i traductor. És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. Als catorze anys comença a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que ha de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple.

La seva poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat. En són un exemple els poemaris Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974), i Quadern de vacances (1976). El reconeixement públic li arriba amb la publicació dels reculls L'arrel i l'escorça (1975), El llarg viatge (1976) i Amb vidres a la sang (1977) i, sobretot, també, amb Estimada Marta (1978). Intèrprets com Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Maria Cinta o Maria del Mar Bonet han musicat els seus poemes. Part de la seva obra ha estat traduïda a més de 15 llengües. La seva trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda, entre d'altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona tant de traducció com de poesia, la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999). Miquel Martí i Pol va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.



Us passe un enllaç de l'antologia poètica de Miquel Martí i Pol






I ara un poema musicat:

Poesia catalana actual

Un dels poetes més importants de la poesia catalana actual és, sens dubte, Miquel Martí i Pol, autor que es troba dins del nostre temari de literatura, concretament al tema 10 i que treballarem exhaustivament. No obstant això, m'agradaria que poguereu llegir aquest sonet de la poetessa Maria Mercè Marçal que treballarem a classe. Com observeu, es tracta d'una poesia elaborada que requereix d'un esforç extraordinari per la vostra part però us puc assegurar que aquest esforç paga la pena.

Escanyaré la bèstia que em mossega a l’arrel
i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.
El verd del meu amor és un bosc que es despulla.
Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!

Desabraça’m! Que l’aire torni a tenir-me viva,
lluny de l’ullal voraç que em clava a la tenebra!
Desabraça’m i, a sang, arrenca’m de la febre
que ha dut la meva barca fins a la teva riba!

Encerta’m de ple, llamp que signes l’enderroc!
Desabraça’m de l’aigua! Desabraça’m del foc!
Estella’m! Sigues ara el tall de la destral!

Contra el corc que m’ensenya a viure amb la ferida
parlo: sóc l’arbre pres d’angoixa tardoral.
Desabraça’m! O abraça’m sense retorn ni brida.

Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català. Publica les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions, Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Litizia i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme.


La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d'Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.