Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003), poeta, escriptor i traductor. És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits.
Als catorze anys comença a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que ha de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple. La seva poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat. En són un exemple els poemarisVint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974), i Quadern de vacances (1976). El reconeixement públic li arriba amb la publicació dels reculls L'arrel i l'escorça (1975),El llarg viatge (1976) i Amb vidres a la sang (1977) i, sobretot, també, amb Estimada Marta (1978). Intèrprets com Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Maria Cinta o Maria del Mar Bonet han musicat els seus poemes. Part de la seva obra ha estat traduïda a més de 15 llengües.
La seva trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda, entre d'altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona tant de traducció com de poesia, la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999).
Miquel Martí i Pol va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
-------------------------------------------------
LLETRA A DOLORS
Em costa imaginar-te absent per sempre.Tants de records de tu se m'acumulenque ni deixen espai a la tristesai et visc intensament sense tenir-te.No vull parlar-te amb veu melangiosa,la teva mort no em crema les entranyes,ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;em dol saber que no podrem partir-nosmai més el pa, ni fer-nos companyia;però d'aquest dolor en trec la forçaper escriure aquests mots i recordar-te.Més tenaçment que mai, m'esforço a créixersabent que tu creixes amb mi: projectes,il.lusions, desigs, prenen voladaper tu i amb tu, per molt distants que et siguin,i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.Te'm fas present en les petites cosesi és en elles que et penso i que t'evoco,segur com mai que l'única esperançade sobreviure és estimar amb prou forçaper convertir tot el que fem en vidai acréixer l'esperança i la bellesa.Tu ja no hi ets i floriran les roses,maduraran els blats i el vent tal voltadesvetllarà secretes melodies;tu ja no hi ets i el temps ara em transcorreentre el record de tu, que m'acompanyes,i aquell esforç, que prou que coneixes,de persistir quan res no ens és propici.Des d'aquests mots molt tendrament et pensomentre la tarda suaument declina.Tots els colors proclamen vida novai jo la visc, i en tu se'm representasorprenentment vibrant i harmoniosa.No tornaràs mai més, però perduresen les coses i en mi de tal maneraque em costa imaginar-se absent per sempre
Poema extret del "Llibre d'absències"
