Joan Fuster


Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l'assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural.
Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991). 

Més dades de la seua biografia al següent enllaç:

L'assaig

1. Caracterització.

L'assaig és un gènere literari en prosa, de caràcter no ficcional, que es val del relat per tal d'explicar el pensament del seu autor en els diversos aspectes del coneixement (filosofia, religió, art...). La voluntat estètica forma part del discurs assagístic, però la finalitat prioritària del missatge és la de comunicar idees amb una clara explicitació autorial.

El textos assagístic es diferencien dels textos científics per la seva finalitat, malgrat la similitud formal en alguns aspectes. L'estudi acadèmic, la tesi, el tractat o la monografia científica pertanyen a la tipologia de textos explicatius, tret que comparteixen amb algunes obres didàctiques, però aquells incorporen al text les fonts d'informació en què es basen (bibliografia) i segueixen el procediment científic: plantejament d'una hipòtesi inicial, verificació empírica i conclusions.

Actualment, atesa la diversitat de tipus de textos que es poden incloure en aquesta denominació, és preferible la de gèneres didacticoassagístics, que inclouen tres modalitats de discurs:
  • a) el discurs dramàtic: diàleg;

  • b) el discurs objectiu: assaig (tractat, biografia..), Formes oratòries (discurs, sermons), i articles;

  • c) discurs subjectiu: autobiografia (confessió, diari, dietari, memòries).
Degut a aquesta diversitat, el contingut també és divers, i això permet fer-ne una agrupació temàtica:
  • Assaigs literaris, que tracten temes diversos i que combinen el contingut amb un llenguatge eminentment literari.

  • Assaigs científics, que pretenen la divulgació d'un aspecte cientificotècnic amb diferents nivells d'aprofundiment, d'acord amb el públic a què es destinen.

  • Assaigs divulgatius, que solen tractar de temes diversos, generalment d'actualitat, amb un llenguatge planer.

  • Assaigs polítics, que exposen idearis polítics i, a vegades, fan la crítica d'altres idearis o actuacions polítiques.
Malgrat tota aquesta diversitat, els textos assagístics tenen unes característiques comunes:
  • Existeix una voluntat de creació literària.

  • L'estructura està centrada en l'exposició i l'argumentació.

  • Hi ha una intenció d'aprofundir en el coneixement de l'home.

  • Analitza lliurement els temes, sovint críticament

  • No pretén ser exhaustiu ni excessivament especialitzat.

  • Sovint té intenció moralitzadora.

  • Té una longitud que varia entre la de l'article i la del llibre.

  • Pot adoptar formes diverses: diàleg, article d'opinió, dissertació...
2. TIPOLOGIES TEXTUALS DELS TEXTOS ASSAGÍSTICS.
Els textos assagístics presenten dos tipus de tipologia textual: l'argumentació i l'exposició.
a) El text argumentatiu.
Pretén convèncer i modificar el punt de vista del destinatari. S'articula de manera ordenada al voltant de la defensa d'una o diverses idees raonades.
Serveix per a exposar opinions, contrastar-les, rebatre-les, persuadir i convèncer. La finalitat predominant és conativa.
Utilitza frases llargues, oracions coordinades adversatives, subordinades causals, consecutives i finals, verbs de pensament i de llengua, referències i comentaris d'altres textos, etc.
La seva estructura acostuma a ser:
  • Introducció: Explicitació del punt de vista o de l'opinió que es vol defensar amb la intenció de convèncer el destinatari. Comprovació d'aquesta afirmació, si escau, introduïda pels marcadors textuals: efectivament, en efecte...

  • Desenvolupament: Presentació ordenada dels arguments, introduïts pels connectors o marcadors textuals corresponents: en primer lloc, en segon lloc, primerament, després...

  • Conclusió: Síntesi dels aspectes tractats i comprovació de l'opinió o de la hipòtesi enunciada en la introducció. La conclusió inclourà els connectors: doncs, per tant, per consegüent, o similars.
b)Text expositiu
Proporciona informació sobre un tema del qual es pressuposa que el destinatari ja té un cert coneixement amb l'objectiu d'ampliar-lo i, si s'escau, de modificar-lo. És per això que, de vegades, el text expositiu es combina amb el text argumentatiu.
  • Segons el mitjà per al qual ha estat elaborat pot presentar diferent grau de rigor i objectivitat. La informació se selecciona en funció del punt de vista des del qual es tracta el tema. La progressió d'aquesta informació, els aspectes tipogràfics i l'estructura tenen una importància especial com a mecanismes de coherència i de cohesió del text.
  • El punt de vista adoptat per al tractament del tema depèn del grau de coneixements que té el destinatari, la seva edat, el nivell d'estudis, etc. i, segons aquests elements se selecciona el nivell de llenguatge (estàndard, culte, col·loquial) i s'il.lustra el text amb els exemples o els aclariments que es consideren oportuns.
  • La progressió de la informació va lligada als paràgrafs del text. Cada paràgraf és una unitat temàtica que funciona com a tema, informació ja coneguda, i que s'amplia amb la informació nova o rema, Els paràgrafs es relacionen entre si per mitjà dels connectors, que estructuren la informació i en facilita la lectura i/o la comprensió.
  • Els aspectes tipogràfics són importants per a diferenciar la informació principal i les secundàries, els exemples, les ampliacions, les paraules que es volen ressaltar,etc. És per això que els títols i subtítols, el tipus de lletra i altres elements supralingüístics faciliten la comprensió del missatge escrit.

  • L'estructura del text expositiu acostuma a ser la següent:

  • Introducció: explicitació de l'objectiu i presentació del tema.

  • Desenvolupament. informació distribuïda en paràgrafs amb una organització lògica i jeràrquica de les idees, ús de gràfics, esquemes i exemples, etc.

  • Conclusió: síntesi de la informació donada i suggeriment, si s'escau, de nous aspectes.

Josep Maria Benet i Jornet



Josep M. Benet i Jornet (Barcelona, 1940) és dramaturg i guionista.

Es dóna a conèixer amb Una vella, coneguda olor, (1964) obra que havia obtingut el premi Josep M. de Sagarra el 1963, i el 1970 publica conjuntament Fantasia per a un auxiliar administratiu i Cançons perdudes. El seu teatre realista continua amb Berenàveu a les fosques (1972) i Quan la ràdio parlava de Franco (1979) i amb Revolta de bruixes (1977) agafa un to simbòlic. A La desaparició de Wendy, el món de la infantesa i el de la postguerra prenen una dimensió mítica. Ha conreat també el teatre infantil Supertot (1975), Helena a l'illa del baró Zodíac (1975) o El somni de Bagdad (1977), entre d'altres. El 1989 estrena Ai, carai! al Teatre Lliure, i Desig, el 1991, al Centre Dramàtic de la Generalitat. Continua amb obre com E.R., estrenada al Teatre Lliure (1994) i duta al cinema per Ventura Pons (Actrius, 1996); Olors, dirigida per Mario Gas (TNC, 2000), Això, a un fill, no se li fa (Teatreneu, 2002), L'habitació del nen (Teatre Lliure, 2003); Salamandra (TNC, 2005); Dones que ballen (2010) i Com dir-ho? (2013), entre d'altres. A més, és guionista dels primers serials produïts per Televisió de Catalunya (Poble Nou, 1993-94; Rosa, 1995-96; Nissaga de Poder, 1996-98, Laberint d'ombres, 1998-00; i Nissaga, l'herència, 1999; El cor de la ciutat, 2000-2009 i Ventdelplà, 2005-2010).

La seva trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals el Premio Nacional de Teatro (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Premi Max d'Honor (2010) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2013).

És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.